El Sant Sopar

Vuit del vespre, d’un dia feiner, si és que no ho són tots, de feiners…

‘A parar taulaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! A sopaaaaaaaaaaaaaaaaaaar!’

Estranyament, Ema i Essa deixen estar el que estan fent i, sense l’habitual necessitat de repetir el missatge una i altra vegada, es predisposen a donar un cop de mà: Ema s’encarrega dels plats, els gots i els coberts. Essa distribueix els tovallons i posa els estalvis al centre de la taula. ‘Deuen tenir gana’ pensa Mama BaCa. Sospitosament avui no es barallen per sopar amb ‘el plat del Barça’, únic supervivent d’una vaixella blava i grana, qüotidià motiu de disputes. ‘Deuen tenir molta gana’ pensa Papa BaCa.

Doble Ela dorm als braços de la seva mare, que s’aixeca, tot assumint un nou àpat amb la incomoditat que suposa disposar d’una única mà. La petita sembla haver entrat en un son profund, així que, sense massa esperances, intenta deixar-la sobre el sofà. Miraculosament no es desperta. Les mirades de Mama i Papa BaCa es troben, però ni un ni l’altre diuen res. El primer plat del menú d’avui, improvisat a última hora, té tots els números de convertir-se en cavall de batalla entre pares i fills: cuscús amb sofregit d’albergínia, ceba i tomàquet. ‘Papa, què és això?’ pregunta Ema tot observant els grànuls que ocupen el seu plat. ‘Cuscús. Es menja molt al Marroc. Ja veuràs com t’agrada. T’hi poso una mica de tomàquet?’. ‘Aquest tomàquet no m’agrada. Té coseteeeees!’ ploriqueja Ema. ‘No m’agrada, té coseteeeees!’ repeteix immediatament Essa. La calma aparent en que es desenvolupa la vetllada comença a trontollar. ‘Barregeu-vos-ho bé, així…’ intervé Mama BaCa. Primera forquillada, la prova de foc. ‘Cuscús, és en català o en castellà?’ pregunta Ema mentre empassa. ‘Cuscús és una paraula àrab, però la podem dir en català i en castellà’. Sembla que s’han oblidat de les cosetes de la salsa de tomàquet i tant un com l’altre van menjant la mar de bé. ‘Vull llet’ diu Essa. ‘Vull llet’ repeteix Ema. Segona ofensiva a la pau regnant. ‘No en tenim, nois. Demà en comprarem. Qui vol aigua?’. ‘Vull aigua’ diu Essa. ‘Vull aigua’ repeteix Ema. Les mirades de Mama i Papa BaCa es troben, però ni un ni l’altre diuen res. Arriba el segon plat: pit de pollastre a la planxa. ‘Papa, me’l volia tallar jo…’ rondina Ema. ‘Em sap greu, no hi he pensat. Vols una mica d’orenga?’. Doble Ela segueix dormint. Mama BaCa comprova, des de la seva posició, que continua respirant. Essa menja la carn amb el dits. Papa BaCa toca fusta i li demana que faci servir els coberts. Essa agafa la seva forquilleta i fa un pintxo de carn i tomàquet amanit. Les mirades de Mama i Papa BaCa es troben, però ni un ni l’altre diuen res. A continuació, les mandarines, la pasta de dents, els pijames d’H&M i el conte per anar a dormir segueixen respectant el clima de cordialitat imperant.

Quinze minuts després, a la llar de la família BaCa es respira una calma estranya. Les mirades de Mama i Papa BaCa es troben, però ni un ni l’altre diuen res. Després de tres fills han après a no parlar de més, a no cridar al mal temps, a no verbalitzar el que tots dos saben que es un  miratge a punt de trencar-se. Assaboreixen, en silenci i durant una estona més, el dolç regust d’una vetllada sense crits, sense amenaces absurdes, sense mans empastifades. Però no se’n poden estar i, conscients d’estar destapant la capsa dels trons, les mirades de Mama i Papa BaCa es troben, i un li diu a l’altre: ‘Tot ha estat perfecte!’.

Abans de completar la frase, Doble Ela es desperta i es posa a plorar.

Comparteix