Fa més d’un any escrivíem en aquest mateix blog que fer música amb els teus fills és, possiblement, la màxima de les paternitats musicades.

Doncs bé, els mateixos protagonistes que en aquella ocasió ens demostren que estàvem equivocats. La més gran de les paternitats musicades vindria a ser això:

‘Risas enlatadas’ es la cançó que obre el darrer disc de The New Raemon, ‘Tinieblas por fin’, editat per Marxophone.

Comparteix

Fa uns dies, Miquel Àngel Landete (Senior) explicava al Cabaret Elèctric d’iCatFM l’origen de ‘Tots els ianquis que vull’, un tema inclòs en el seu segon disc, ‘Gran’.

La cançó, aclareix Landete, va néixer a partir d’una melodia que una nit taral·lejava a la seva filla. La melodia li va fer pensar en dues persones mortes recentment i en un interval de temps curt, Vic Chesnutt i Mark Linkous, dos influents músics nord-americans, dos estadunidencs a qui Landete estimà, dos dels ianquis que vol.

D’aquesta confluència de pensaments, de la vida i la mort, de l’inici i la fi, del cercle que es tanca sobre sí mateix en sorgeix aquesta cançó, que el propi Landete considera una cançó de bressol per a ell mateix.

Gaudim-ne:

‘Ja estan ací,
venen a engrunsar-me per la nit.
M’allunyen la por
quan toquen i canten de tot cor.
Són tan alts i tan menuts,
són tan grans i tan vençuts,
tots els ianquis que vull.
Passa la nit
i desterren el desfci fora de mi.
I entre els llençols
eixuguen les baralles i l’alcohol.
Són tan alts i tan menuts,
són tan grans i tan vençuts,
tots els ianquis que vull.
Tots els ianquis,
tots els ianquis,
tots els ianquis que vull.’

‘Tots els ianquis que vull’ està inclosa en l’àlbum ‘Gran’, editat l’any 2011 per Malatesta Records i LaCasaCalba.

Comparteix

Matilda hagués estat el nom de la primera filla de Raül Fernández (Refree), però enlloc d’una nena li nasqué un nen. Li posaren Teo, i Matilda acabà sent el nom del cinquè disc de Raül. Teo i Matilda foren gestats en paral·lel i, segons el pare de les criatures, la gestació de la primera tingué una forta influència en la de la segona.

‘Matilda’ està editat per Marxophone (2010) i es pot escoltar a #spotifail.

Us deixem un vídeo de waaau.tv amb una versió acústica de ‘El senyor Beltran’, cançó inclosa en aquest disc.

Comparteix

Cap de setmana en família (extended edition que inclou tieta i abuela) al sud de França. Papa BaCa omple el dipòsit del cotxe amb benzina enlloc de gasoil. El cotxe es queda en un taller de Port La Nouvelle. Mentre un taxi de vuit places (gentilesa, a mitges, de l’asseguradora) retorna la família BaCa a Barcelona, Papa BaCa taral·leja el primer senzill de Josele Santiago post-Enemigos.

‘He pintado mi chabola
con música de jazz,
con pastillas juanolas
rechupeteás.

He sellado las ventanas
con artistas disecás,
con fines de semana
y compresas usás.

Y he desarmao el tejado
para hacerme un xilofón.
La lluvia me lo ha afinado
para que él despeje el sol.

Y, mira, yo al mundo de arriba
y al mundo alrededor
los he mandao de gira
con un grupo de rock.

Y están ya muy lejos,
olé papa,
guarda el catalejo y,
y tira el mapa.

Y están ya muy lejos,
olé papa,
guarda el catalejo y,
y tira el mapa…

Olé papa,
olé, olé, olé,
olé papa.

He metio dentro a la cabra,
la he enseñao a bailar.
Viene un sapo de la charca
a marcarnos el compás.

He sembrado gominolas,
yo las riego con anís,
y las guardo en caracolas
que me saco de la nariz.

Y, mira, yo al mundo de arriba
y al mundo alrededor
los he mandao de gira
con un grupo de rock.

Y están ya muy lejos,
olé papa,
guarda el catalejo y,
y tira el mapa.

Y están ya muy lejos,
olé papa,
guarda el catalejo y,
y tira el mapa…

Olé papa,
olé, olé, olé,
olé papa.’

Comparteix

L’any 1971, Pau Riba enregistrava ‘Jo, la donya i el gripau’, un experiment de reconciliació amb la natura que es materialitzà en el seu disc més hippy i psicodèlic. Enregistat a l’aire lliure a Formentera amb un nagra, el disc coincideix amb el naixement del seu primer fill, Pauet (‘el gripau’) i ofereix textos inspirats en la paternitat de Riba (‘jo’) i la seva companya Mercè Pastor (‘la donya’): ‘Jo sóc el cel i la donya és la terra, el cel i la terra del gripau’; ‘Llàgrimes i petons, la llet als mugrons, oh, estimada, llàgrimes i petons, la llet als matons’; ‘Bum bum bum bum buribiburibibum, serà mesquineta? Bum bum bum bum buribiburibibum, o serà mesquí? Ding dong doridongdong dodoridongdong dorindundeta, ding dong doridongdong dodoridongdong dorindundí, ha sigut mesquí!’.

Ara, quaranta anys més tard, ‘Jo, la donya i el gripau’ ha estat reeditat i Pau Riba el torna a dur dalt dels escenaris acompanyat de la banda dels Gripaus, formada per ‘locus multiinstrumentistes creadors d’instruments amb ànima circense’. En Llull, el fill petit de Riba, és qui s’encarrega de les percussions.

La reedició de ‘Jo, la donya i el gripau’, en CD i vinil, corre a càrrec dels segells Matriu Matràs, laCasaCalba, G3G i Bankrobber.

Comparteix

L’any 2007, Santi Balmes dedicava ‘Un dia en el parque’ a les seves filles,  les seves ‘Cocorosie particulars‘. Va ser una de les cançons que més va sonar a casa dels BaCa en aquells temps: Ema rondava l’any, la seva existència reinventava el guió de la vida dels seus pares i els matins, al parc, esdevenien inoblidables.

‘Yo mataré monstruos por ti’, frase inclosa a la lletra d’aquesta cançó, és una de les més celebrades i utilitzades del repertori de Love of Lesbian. Des d’ahir és també el títol de la primera referència literària de Balmes, un conte infantil, il·lustrat per Lyona, que està inspirat en un malson recurrent de l’autor.

A falta de videoclip oficial, per sentir la cançó podeu triar entre aquesta versió nasal enregistrada per l’ONG Papllapupas, pallassos d’hospital,

o el vídeo-tutorial realitzat en motiu del projecte ‘Tenemos un grupazo’, acords inclosos,

‘Ha sido una mañana inolvidable
como todas las que pasan en un parque.
¿No serás tú? ¿No serás tú?
Quizás no importa el sitio y eso está de más.

Si de todos mis delirios y mis cuentos
sólo el tuyo ha mejorado el argumento,
¿no serás tú?, ¿no serás tú?
Quizás no importa el tema y eso está de más.

Ahora me escondo y te observo y te puedo decir:
Yo mataré monstruos por ti,
sólo tienes que avisar.

Ya hace algún tiempo salté y caí justo aquí.
Aquellos safaris sin fin
se esfumaron sin avisar.
Hoy lo he vuelto a notar,
cada nube es un plan,
se transforma al viajar
y no pesa y se va.
Somos nubes, no más.

Como hojas que danzan al viento,
así nos elevará el tiempo y nos hará rodar
y rodar y rodar y rodar y rodar…

Como hojas que danzan al viento,
así os recogerá el tiempo y os hará rodar
y rodar y rodar y rodar y rodar…

Como hojas que danzan al viento,
así os recogerá el tiempo y os hará rodar
y rodar y rodar y rodar y rodar…

Como hojas que danzan al viento,
así os recogerá el tiempo y os hará rodar
y rodar y rodar y rodar y rodar …

Nunca hay final, no hay final,
no es verdad, es verdad.

Nunca hay final, no hay final,
no es verdad, es verdad.’

‘Un dia en el parque’ està inclosa en el disc ‘Cuentos chinos para niños del Japón’, publicat per Naïve l’any 2007.

El conte infantil ‘Yo mataré monstruos por ti’ l’edita Principal de los libros en català i en castellà.

Comparteix

‘No entenc que penses fer a la vida. Tot el dia amunt i avall amb els pòtuls dels teus amics sense cardar res. Però qui et penses que ets? L’hereu escampa?’ Amb aquesta bronca generacional comença el primer videoclip del duet osonenc L’hereu escampa.

Tots l’hem sentida en algun moment de la nostra vida i, probablement, per molt que ens pesi, tots la reproduirem (verbal o mentalment) en algun altre.

‘Busco una explicació i et miro a la cara,
Un consol saber, humana actitud,
Bellugant-te i remugant des de la caixa estant.
Sempre renegant
I no busquis un consol, i no busquis cap condol.
Això és lamentable!’

‘Consol, condol’ està inclosa en el primer disc de L’hereu escampa (editat per Famèlic al 2011). L’àlbum es pot escoltar i descarregar des del bandcamp de la banda.

Videoclip a càrrec de Marc Parramon.

Comparteix

Fer música amb els teus fills és una ‘Paternitat musicada’ en tota regla. Possiblement la ‘Paternitat musicada’ màxima.

Però no patiu, que els BaCa no tenen intenció de treure a la llum cap enregistrament sonor de les seves intimitats musicals.

Qui sí que s’hi ha atrevit és Ramón Rodríguez (Madee – Ghouls’n'Ghosts – The New Raemon), que acaba de presentar un parell de cançons del seu nou projecte musical, al costat de les seves dues filles. Ell hi posa la veu i la bateria. Elles, guitarra, baix i segones veus. Es fan dir Germana Uh Uh i fan cançons mascotafòbiques.

Lletres divertides, temes enèrgics i ben facturats, sí, però el més important de tot és que aconsegueixen transmetre com de bé s’ho passen fent música en família.

Els gats de la veïna – Germana Uh Uh

Hàmster caníbal – Germana Uh Uh

Germana Uh Uh han enregistrat aquestes dues cançons als estudis Ultramarinos Costa Brava de Sant Feliu de Guíxols i prometen disc de cara a l’any vinent.

Comparteix

Ahir, a l’Apolo, Papa BaCa esperava sentir les primeres notes de ‘Tu no has de patir per res’, una cançó que escoltà sovint mentre esperava el naixement de la seva tercera filla. Finalment la cançó no va sonar. Probablement per això, avui ha decidit compartir aquesta cançó d’Anímic i fer-ne una ‘Paternitat musicada’.

‘Tu no has de patir per res’ parla del fills mitjans, un concepte que esdevé patrimoni exclusiu de les famílies amb tres o més fills, un rol de difícil concreció, a mig camí entre el gran i el petit.

El mitjà fa patir, i el títol de la cançó, així com la veu de Ferran Palau cantant ‘Jo t’estimo, tu m’estimes, i ja està’ actuen de bàlsam.

‘Mai, no m’enfonso mai.
Submergir-se dins de l’aigua és de covards.
Com un bon soldat,
a una mà hi duc l’arma,
a l’altre, la pietat.
A una mà hi duc l’arma,
a l’altre, llibertat.

Cau, la tormenta cau.
No em fan por els dubtes,
i menys al teu costat.
I em sagnen les mans.
Jo t’estimo com ho fan els fills mitjans.
Jo t’estimo, tu m’estimes,
i ja está.

El que em sap més greu,
és dir-vos adéu.’

Anímic són una de les propostes més honestes i singulars de l’actual panorama musical fet a casa nostra. La cançó ‘Tu no has de patir per res’ està inclosa en el seu àlbum ‘Himalaya‘, editat l’any 2009 per ‘Les petites coses/Error! Lo-Fi’.

Comparteix