Sense cafeïna

Any 2002. Set amics, set motxilles, primera experiència al continent africà.

Juliol no és el millor moment de l’any per visitar Senegal. Evidentment hi fa una calor que espanta. Amb 23 anys acabats de fer i uns ferms principis anticapitalistes, em nego a compartir una cocacola de litre amb els meus companys de viatge cada vegada que els nostres assedegats organismes ho demanen. Mentre ells gaudeixen de les bombolles i els edulcorants, jo busco algún lloc on demanar un suc de bissap, la beguda nacional del Senegal, una infusió de flors d’hibiscus d’un vermell molt viu que s’acostuma a servir freda a l’interior d’una bosseta de plàstic. És dolç. Té el gust de les petites victòries. El bissap esdevé la meva punta de llança particular, en un país on és més difícil trobar aigua potable que una nevera plena a vessar d’ampolles de refresc.

Som a la carretera. Fugim de Touba, de la seva gran mesquita i del seu infern de graus centígrads. Ens aturem enmig del no res. Tenim set. Repetim el ritual. Ells demanem una cocacola, jo avanço uns quants metres i li demano un bissap a una nena. Ella es gira, obre la nevera i en treu una ampolla groga i negra que deixa sobre la barra. Reconec l’envàs. No ens hem entès. A les cruïlles de Dakar, els venedors ambulants ofereixen als conductors ampolles grogues i negres com aquesta. Contenen oli de cotxe. Li repeteixo que el que vull és un bissap. La nena assenyala l’ampolla. Davant la meva indecisió, corre a buscar la seva mare, que s’acosta, obre l’ampolla i conclou: ‘Bissap’. No hi ha dubte. Això és reutilització i la resta, tonteries. Decideixo pagar la beguda, endur-me-la i desfer-me’n. No tinc cap intenció de beure-me-la. Faig mitja volta per tornar cap al cotxe. ‘Monsieur!’ Em torno a girar. La dona i la seva filla em fan senyals per a què em prengui el bissap allà mateix i retorni l’envàs. Obro l’ampolla i m’empasso el contingut d’un sol glop. No es tan dolç com d’altres vegades. Deixo l’ampolla sobre la taula i amb ella, la fermesa dels meus principis.

Aquest relat va obtenir el tercer premi del concurs de relats breus ‘Diari d’un Viatge Delirant’, organitzat per la Mostra de Turisme Juvenil de Barcelona (Barcelona, 2010).

Comparteix